dimecres, 23 d’abril del 2014

Guanyadors del Concurs literari Sant Jordi 2014


Blanc, sempre està blanc i no t'arriba la inspiració. El mires, el mires sense saber què posar. Una poesía, un conte, una carta d'amor, no saps mai què et sortirà. Penses i penses com començar. Un conte és sempre el mateix: fer ús de la teva imaginació. Tampoc és grat començar amb: "Hi havia una vegada". Així que intentes inspirar-te amb una poesia, però les rimes són molt complicades. Ell segueix en blanc i no s'omple sol. Mires endavant però només veus una pissarra, quatre alumnes i la professora, així que segueixes sense inspiració i et toca buscar una altra solució.

Intentes recordar un paisatge en plena primavera, tot florit, les papallones volant en llibertat, però el que de veritat estàs veient són quatre alumnes, la professora i ell en blanc. Descriure el paisatge florit no és bona idea ja que no tens prou detalls.

Últim recurs: una carta d'amor. Aquí sí que tens inspiració. Ell seguirá en blanc però tu saps que l'ompliràs els cops que faci falta pensant en ella: els seus ulls, la seva boca, la seva pell, les seves mans, els seus petons, tots les moments pastas amb ella, tot el que sents. De cop i volta t'adones que estàs a clase amb un somriure d'orella a orella, d'enamorat, entre els quatre alumnes i la professora i ell en blanc. Llavors penses: "Si escric tot això d'amor al foli, ho veuran tots els alumnes. Quina vergonya!" 
Per cert, ara que me n'adono, ell ja no està en blanc, ja he acabat!

Sergi Lorenz
GES 2A
_____________________________________________________________________________



Que bonic ser un nen,
sense preocupacions,
sense cap altra feina
que jugar
i passar-s'ho bé.

Riure, riure i ja està, 
sense saber per què però rient.

Diuen que tots tenim un nen 
dintre, amagat que no acaba 
de marxar mai...

Després, amb el pas dels anys, 
trobes que la vida no és tan rosa
com la veies...
que té més colors:
vermell, verd, gris, negre, blau...

La vida està feta de colors, 
de colors que es van pintant
amb el pas dels anys...
Tant de bo que sempre fos rosa,
sempre rosa.

Anna Fort
GES 1A
_______________________________________________________________________



Avui fa set mesos que vaig començar a estudiar. He conegut molta gent, uns són companys de classe i uns altres, professors. 

Estic estudiant perquè en el treball em demanen la titualció de l'ESO per a ser de la plantilla de la petroquímica.

És molt sacrificat treballar i estudiar a la vegada. Hi ha dies bons i dies dolents però tot això és bo per a mi i per al meu futur.

Ens queixem de tenir molta feina, però quan estic a casa i no tinc classe voldria ser a l'escola amb els meus companys perquè hi estic a gust.

M'agraden els professors que tinc. Tenim una tutora amb molt bon cor. Al final del trimestre li vam fer una poesia tots els companys i es va emocionar molt. Això em fa sentir millor persona. M'adono que estic canviant cap a mllor.

Cristian Cortés 
GES 1B
_____________________________________________________________________________


El camí


El meu camí va començar als set anys.
Recordo que un dia estava a casa i el meu pare em va dir que aniríem a Espanya.
En aquell moment jo no tenia ni la menor idea d’on era Espanya ni què significava marxar, per això no vaig fer gire cas del que em deia. Era petit i només pensava a jugar amb els amics que tenia al Marroc.
Una nit, el meu pare i la meva mare estaven parlant sobre el tema d’Espanya i vaig sentir que deien que d’aquí a una setmana marxaríem.
Jo vaig pensar que deixaria els meus amics i tot el que feia allí. Llavors em vaig apropar al meu pare i li vaig preguntar: “Pare, on anirem?”.
Ell em va contestar: “Anirem a Espanya, un país d’Europa”
En aquell moment no entenia per què havíem de marxar, per això li vaig tornar a preguntar: “Per què hi  hem d’anar?”. Ell em va dir: “Allà estaràs millor i faràs nous amics. T’agradarà molt”.
Jo vaig pensar en els meus amics  i llavors em vaig posar trist perquè no volia deixar-los.
Va passar una setmana i un bon dia la meva mare em va despertar i em va dir ”Avui marxem cap a Espanya. Canvia’t la roba ràpid, per no perdre l’autobús”.
Recordo que m’estava canviant i no  sabia ben bé per què ho estava fent ni on anava.
Després va arribar el meu pare i va dir: “Anem, que farem tard”. Aleshores encara em vaig posar més nerviós, perquè m’adonava que  en aquell moment deixava els meus amics i ho deixava tot.
La cosa va canviar quan vaig pujar al vaixell. La terrassa de la coberta era molt gran i es podia veure el mar. Les vistes eren precioses i això em va agradar molt.
Després d’un camí molt llarg, vam arribar a Espanya, a Catalunya.
La primera vegada ho vaig sentir tot diferent. Tot era nou i les meves sensacions també eren desconegudes.
Al cap de tres mesos em vaig acostumar a Catalunya i vaig entrar a l’escola.
Havia fet nous amics, havia après l’idioma i ja no  em sabia tant de greu haver fet aquell camí.
Ara fa molts anys que visc aquí. Estic molt bé. He fet nous amics, he conegut noves cultures, he après un nou idioma...I si ara els meus pares em diguessin que hem de tornar al Marroc per sempre, tindria la mateixa sensació que quan tenia set anys.

Abdel Bensar
GES 2B